Un càncer de laringe pot ser tractat de diverses modalitats, entre les quals podem diferenciar dos grans grups: els tractaments quirúrgics -laringectomía totalment o parcialment i els tractaments no quirúrgics -radioterapia o quimioterapia-. Els principals tractaments de càncer laringi són els quirúrgics, ja que el carcinoma és poc sensible a les radiacions i, a més, els cartílags de la laringe limiten l’aplicació de les mateixes. Concretament, la laringectomia total és la tècnica de referència en el tractament dels tumors laringis localment avançats.
Què és una laringectomia total?
La laringectomia total és una tècnica quirúrgica de gran eficàcia que consisteix en l’extirpació total de l’òrgan fonatori, des de la hipofaringe (part inferior de la faringe) fins a la tràquea. Per a això, es ressequen els músculs extrínsecs de la laringe, separant així l’òrgan de la faringe. Aquesta tècnica presenta dues grans inconvenients que provoquen alteracions psico-socials en el pacient laringectomitzat: la necessitat de respirar a través d’un traqueostoma permanent i la pèrdua de la veu laríngia.
Abans de la cirurgia, el pacient aconseguia parlar gràcies a la utilització del flux aeri pulmonar, de manera que l’aire que emmagatzemava en els pulmons feia vibrar les cordes vocals en sortir, originant un so que després era articulat amb paraules. Després de la cirurgia, l’aire ja no circula ni per la boca ni pel nas, ja que es produeix una separació entre la via respiratòria (l’aire pulmonar surt per l’estoma traqueal) i la via digestiva (comunicació única i directa des de la hipofaringe a esòfag), de manera que l’aire pulmonar s’utilitza exclusivament per a la funció respiratòria, sent impossible produir veu tal com la coneixia el malalt. A partir d’aquest moment, el pacient haurà d’aprendre noves estratègies per recuperar funcions perdudes, com el sonar, parlar o per tornar a olorar.
Com intervé el logopeda en una laringectomia total? Quin és el tractament?
Després d’una laringectomia total, la recuperació de la veu del pacient és possible a través de tres mecanismes diferents: veu esofàgica (o erigmofonia), parla traqueoesofàgica amb pròtesis de veu i electrolaringe, sent el més natural la veu esofàgica. Aquest mecanisme consisteix a introduir l’aire que es troba a la boca a l’interior de l’esòfag, retornant posteriorment a l’exterior mentre es produeix un so similar a un rot a l’entrada de l’esòfag (d’aquí el nom). Amb aquest mecanisme, el logopeda ensenya al pacient laringectomitzat a utilitzar l’aire rotat per modular i parlar.
La veu esofàgica requereix l’aprenentatge d’una tècnica adequada, que es basa en tres principis bàsics:
- La independència dels bufs (separació del flux bucal del estomàtic).
- La succió o deglució d’aire cap a la hipofaringe i primer segment esofàgic.
- El rot automàtic fluid o, si no, rot voluntari d’aire des de l’esòfag i hipofaringe cap a la cavitat oral per articular les paraules.
Un cop coneguts els tres principis bàsics de la veu esofàgica, generalment s’utilitzen tres mètodes per a la rehabilitació de la veu:
- Mètode de deglució: consisteix a introduir l’aire a la faringe amb l’ajuda dels moviments de deglució, és a dir, deglutir l’aire i, quan es percep la seva introducció a l’esòfag, expulsar-emetent una vocal.
- Mètode d’aspiració: aquest mètode tracta d’introduir l’aire dins de l’esòfag per mitjà d’un moviment de succió forçada.
- Mètode d’injecció: consisteix en l’execució de dues tècniques, la injecció per pressió glosofaríngia (la llengua comprimeix i injecta l’aire a l’estómac amb un moviment fort i ràpid) i la injecció consonantal (s’utilitzen / p /, / t / o / k / per ser sons que produeixen major turbulència i pressió de l’aire).
Amb el tractament logopèdic, el pacient no només recupera la fonació, sinó que arriba a crear un òrgan substitutiu de la laringe, però per a això cal una rehabilitació integral que contempli l’actuació de diferents professionals (fisioterapeuta, psicòleg, logopeda, nutricionista, etc. .). Així mateix, la rapidesa en l’èxit de la intervenció dependrà principalment de l’actitud tranquil·la, constant i perseverant del pacient, permetent així aconseguir un ús reflex del mecanisme.
