La teràpia miofuncional és el conjunt de pràxies que s’apliquen en un tractament rehabilitador de la parla per tal de millorar la capacitat articulatòria del subjecte. Per pràxies entenem els diferents exercicis que es realitzen amb l’aparell bucofonador (llengua, llavis, paladar i mandíbula), els quals poden tenir diverses finalitats, com poden ser la tonificació de l’òrgan implicat, la precisió pràxica o la relaxació d’algunes zones concretes.
Qualsevol que sigui l’objectiu, el tractament miofuncional és només una part de la rehabilitació logopèdica i aquest s’ha de complementar amb un treball postural, respiratori, auditiu i tractament directe dels sons afectats.
Per dur a terme una teràpia miofuncional, cal tenir un coneixement previ de la fisiologia muscular que intervé en la parla. Si atenem a la manera en què articulem les paraules, podem comprovar que els nostres òrgans tenen una disposició diferent o realitzen un moviment diferent en funció dels sons que pronunciem. Per exemple, per articular la paraula «pala», primer mantenim els llavis junts i atapeïts. Després, els llavis se separen i la llengua pressiona contra els alvèols i descendeix cap a terra de la boca.
Si una persona presenta un trastorn de la parla, cal fer una valoració dels òrgans esmentats prèviament per tal d’esbrinar quin o quins són els que requereixen una exercitació específica dins de la teràpia general. Per aquesta raó, trobem diversos grups d’exercicis que treballen òrgans diferents:
– Pràxies labials: estrènyer i afluixar els llavis sense obrir la boca, sostenir una palleta, xiulet o qualsevol objecte només amb els llavis, etc.
– Pràxies linguals: treure i ficar la llengua alternativament, portar la punta de la llengua d’una comissura labial a l’altra, empènyer amb la llengua la part interna de les galtes, etc.
– Praxis palatals (contacta el dors de la llengua amb el paladar dur): fer gàrgares, articular / k / i / g /, tossir, etc.
– Pràxies mandibulars: obrir i tancar la boca alternativament, serrar les dents i aflojarlos, etc.
Segons l’edat del subjecte, els exercicis es modifiquen o s’adapten a les necessitats del mateix. En el cas dels nens, les pràxies solen anar acompanyades de material visual o contes que augmenten la seva atenció en l’exercici.
