Com ja sabem, la disfèmia (també coneguda com tartamudesa o disfluència), és una alteració que afecta el ritme de la parla i pot aparèixer a qualsevol edat.
En el cas dels nens que encara no han consolidat el seu llenguatge, aquests episodis de disfluència poden tenir lloc pel fet que encara es troben en un període d’integració i organització del llenguatge i, d’altra banda, a causa d’un cert desfasament entre el que són capaços d’entendre i el que poden expressar.
Això dóna lloc a una parla caracteritzada per aturades en la fonació, substitucions de síl·labes, paraules i repeticions en el moment de l’expressió verbal.
Normalment també podem observar dificultats de coordinació fono-respiratòria, tensió de coll, cervicals i d’una altra musculatura implicada en la fonació.
Si bé és cert que, sovint, en el cas dels nens aquestes alteracions es poden corregir amb una orientació adequada, hi ha altres casos que presenten diferents símptomes considerats, «de risc», i és aquí on es fa necessària una intervenció específica.
SÍMPTOMES DE RISC
• Antecedents familiars que hagin presentat disfèmia.
• Models de parla inadequats (parla molt ràpida, molt contingut, no respectar els torns).
• Molts episodis de bloquejos respiratoris.
• Conductes d’evitació.
• Rellevant ús de gestos.
• Ús de «falques» per iniciar o mantenir el discurs.
• Rellevant presència de bloquejos tònics o clònics.
Què he de fer si detecto aquests símptomes en el meu fill?
El més recomanable és consultar amb un especialista per descartar que realment hi hagi una alteració de la parla i, en el cas que sigui, intervenir el més aviat possible per normalitzar la situació.
Tenint en compte que es tracta d’un aspecte relacionat amb el llenguatge, el més adequat és consultar al logopeda, ja que és l’especialista en la detecció, prevenció i intervenció dels trastorns dels llenguatge, la parla i la comunicació.
PAUTES I ORIENTACIONS A LA FAMÍLIA
• No fer valoracions despectives en relació a la parla, ni directes ni indirectes, ja que això pot afectar (sense adonar-nos) a l’autoestima del nen. És més convenient fixar l’atenció en el discurs, en el contingut d’aquest i no en la forma.
• No demanar constantment que repeteixi alguna cosa, ni fer-li adoptar una altra forma de parlar, ja que, si el nen manifesta episodis de bloqueig no és perquè vulgui, sinó perquè no els pot evitar.
• Ajudar amb estratègies comunicatives correctes (augmentar el contacte visual, apropar-nos, mantenir l’atenció ..).
• El podem ajudar a finalitzar la síl·laba o paraula on apareix el bloqueig, però de forma natural, de manera que hi hagi possibilitat de continuar el discurs sense tensió.
• Fer ús de jocs on aparegui el llenguatge i es pugui treballar el ritme, entonació, melodia (cançons, titelles …)
• Intentar que el llenguatge o el model de parla que fem servir amb el nen sigui clar, comprensible i evitar les preguntes tancades.
• Ser pacient i donar el temps necessari quan el nen hagi de parlar, perquè pugui preparar les seves respostes o el seu discurs.
• Respectar al màxim els torns de parla.
• Evitar donar més d’una o dues ordres a la vegada, així com situacions comunicatives associades a tensió o que puguin provocar estats de nerviosisme al nen.
