Conceptualitzant la dislèxia

Avui en dia cada vegada trobem a les escoles a més nens i nenes diagnosticades de dislèxia. La dislèxia s’inclou dins de les dificultats específiques d’aprenentatge (DEA), definides com un desordre en un o més dels processos que involucren el llenguatge escrit. Els problemes que poden observar-se en l’escola es concreten en diferents àrees: pensament, parla, lectura, escriptura, ortografia o dificultats per manejar signes matemàtics. Els subjectes amb dislèxia constitueixen el 80% dels diagnòstics dels trastorns d’aprenentatge, situant-se la prevalença al voltant del 2-8% de les nenes i els nens escolaritzats.
La dislèxia, és definida per la Federació Mundial de Neurologia, com un trastorn que es manifesta en dificultats per aprendre a llegir a través dels mitjans convencionals d’instrucció, tot i que hi hagi un nivell normal d’intel·ligència i adequades oportunitats socioculturals.
Segons Mattis, (1978), la dislèxia es pot diagnosticar com un desenvolupament lector atípic, comparat amb els altres nens i nenes de la mateixa edat, intel·ligència, instrucció i nivell sociocultural, que en absència d’intervenció es pot esperar que persisteixi i que és a causa d’un dèficit ben definit en qualsevol de les funcions corticals superiors específiques.
Podem trobar moltes definicions de dislèxia segons els diferents autors. La majoria de les persones que escolten «dislèxia» ho solen associar a una dificultat a l’hora de llegir. Hi ha una àmplia classificació de dislèxia, depenent del tipus d’alteracions que les generen i les dificultats que manifesten.
En aquest cas, ens centrarem en les manifestacions emocionals, conductuals i escolars:
Com a conseqüència de les dificultats que presenten les persones amb dislèxia, apareixen manifestacions emocionals i conductuals.

Dislèxia i desenvolupament emocional

La intenció principal és indagar en la part més desconeguda i oculta de la dislèxia, de la qual no se sol parlar. És la part emocional, la integració social i l’autoestima, ja que els subjectes que tenen dislèxies manifesten emocions que de vegades no es tenen en compte o es passen per alt.
Molts dels nens i les nenes que arriben amb un diagnòstic tardà de dislèxia, han viscut freqüents moments de fracàs, cosa que afecta severament a la seva autoestima. L’autopercepció  es construeix com a poc capaços, disminuint la confiança que tenen en les seves habilitats, van aprenent fracàs rere fracàs que són menys capaços que la resta dels seus companys de classe, i per tant van adquirint un model de si mateix com insuficient, o no vàlid. Això, al seu torn, influeix enormement en la seva motivació per aprendre i enfrontar-se a reptes, els repetits intents fallits deterioren greument l’autoestima dels nens i nenes, constituint importants problemes emocionals fins al punt que alguns necessiten tractament psicològic.
Per aquest motiu, l’àmbit psicològic és de gran importància en els subjectes amb dislèxia, ja que el factor emocional té un paper molt important en el rendiment escolar. Les principals característiques, en gran mesura provocades per les seves dificultats d’aprenentatge, són les següents:

• Presència de sentiment d’inferioritat a causa de la clara conseqüència de les seves dificultats. Sentiments de fracàs, inseguretat i inhibició.
• Tancar-se a si mateix i dificultats per relacionar-se amb els seus iguals. Símptomes depressius.
• Desobediència, com a forma de reafirmar la seva personalitat.
• Hipersensibilitat i vulnerabilitat per la seva problemàtica i la forma de viure-la. Tristesa, decaïment.
• Ansietat o angoixa, problemes psicosomàtics, és a dir, malestar corporal fruit de la tensió viscuda. Aquests símptomes ansiosos afecten de manera clara al funcionament social i al rendiment escolar.

Per això és tan important l’autoestima, ja que el desenvolupament emocional influeix en l’evolució intel·lectual i pot tenir incidències negatives en el desenvolupament intel·lectual del nen com limitacions a la memòria, disminució d’associacions mentals, dificultats en l’atenció …
El desenvolupament emocional adequat suposa posseir una capacitat d’empatitzar, simpatitzar, d’identificació i de generar vincles afectius i intercanvi de sentiments satisfactoris. La consciència dels propis sentiments i la seva expressió mitjançant la verbalització ajuda a produir una clara individualitat, acceptant-se a si mateix, aconseguint una seguretat i una autoestima adequada al nivell de desenvolupament.
Els nens i nenes han d’expressar i experimentar els seus sentiments de forma completa i conscient, en cas contrari, es poden tornar vulnerables a la pressió dels seus iguals i dels adults, acceptant influències negatives.
Per això, donar-li la suficient importància i atenció a les necessitats emocionals és una tasca fonamental en el context familiar, social i escolar. Aprendre determinades habilitats emocionals als primers anys de vida és una garantia d’èxit en el desenvolupament escolar i social dels nens i les nenes. Les famílies han de treballar aquestes habilitats socials perquè els més petits/es tinguin coneixements d’un mateix, puguin controlar els comportaments impulsius, estiguin motivats/es i desenvolupin habilitats socials de cooperació i respecte.