En relació amb la dislèxia i la lectoescriptura els dos trastorns d’aprenentatge associats més freqüents són la disgrafia i la disortografia. A continuació explicarem de què es tracta i la diferència entre ambdues.
Disgrafia
La disgrafia és una de les dificultats específiques relacionades amb l’escriptura. És un trastorn funcional, és a dir, no està causada per una lesió cerebral o sensorial, ni per una deficiència intel·lectual, i la dificultat principal és de tipus grafomotor (forma i traç de les lletres). Els escolars que siguin diagnosticats com disgráficos presentaran una escriptura defectuosa, si no tenen un dèficit neurològic o intel·lectual que ho justifiqui. Aquesta alteració de l’escriptura no es pot detectar abans del període d’aprenentatge, és a dir, abans dels set anys.
La intervenció o el tractament de la disgrafia té com a objectiu:
– Recuperar la coordinació global i manual de l’escriptura.
– L’adquisició d’esquema corporal.
– Rehabilitar la percepció i atenció gràfica.
– Estimular la coordinació visomotriu.
– Educar i corregir l’execució de moviments bàsics que intervenen en l’escriptura (rectilínia, ondulada).
– Tenir en compte conceptes com ara la pressió, frenat, fluïdesa, etc.
– Millorar l’execució de cadascuna de les lletres.
– Millorar la fluïdesa escriptora.
– Corregir la postura del cos, dels dits, la mà i el braç.
– Tenir cura de la posició del paper.
Disortografia
Es pot definir la disortografia com el conjunt d’errors de l’escriptura que afecta la paraula i no al seu traç o grafia. En aquest cas la dificultat en l’escriptura no es presenta en l’aspecte de tipus grafomotor, és a dir, deixem de banda la problemàtica en el traç, en la forma o la direccionalitat de les lletres. Se centra en l’èmfasi per transmetre el codi lingüístic parlat o escrit per mitjà dels grafemes o les lletres corresponents, en l’associació entre fonemes (sons) i grafemes (lletres), en les peculiaritats ortogràfiques d’algunes paraules en les que no està clara la correspondència com les paraules amb <b> o <v>, paraules amb o sense <h> i en les regles d’ortografia.
Trobem que en ocasions s’ha qualificat erròniament com dislèxics a nens que presenten errors sistemàtics en l’escriptura, sense tenir present que la dislèxia sempre implica errors en els àmbits de la lectura i l’escriptura. Per contra, la disortografia, com un trastorn específic tan sols inclou, errors en l’escriptura, sense necessitat que aquests errors es donin en la lectura. Un nen/a amb disortografia no ha de llegir malament, encara que aquesta condició pugui donar-se sovint.
El tractament de la disortografia té en compte aquells factors associats a l’aprenentatge de l’ortografia, com els següents:
– Percepció, discriminació i memòria auditiva: aprenentatge en relació a la discriminació fonètica i la retenció de dades sonores per a la transcripció.
– Percepció, discriminació i memòria visual: entrenament de les funcions visuals per a la correcta diferenciació dels grafemes i la retenció visual de les paraules.
– Organització i estructuració espacial: diferenciar la discriminació dels grafemes fàcilment confundibles per la seva similitud en la forma.
Tots dos trastorns d’aprenentatge poden coexistir juntament amb la dislèxia, però, cal diferenciar bé entre la disgrafia i la disortografia perquè el tractament per superar aquestes dificultats és diferents en cada un d’ells.
