Existeixen diverses classificacions sobre les alteracions de la veu. De totes elles, podem destacar la classificació basada en un quadre etiològic, la qual divideix les alteracions en dos grans grups: les disfonies orgàniques i les disfonies funcionals.
Com ja hem esmentat en articles anteriors, les disfonies més freqüents són les anomenades “funcionals”, que es produeixen per un ús incorrecte o abusiu de la veu (parlar excessivament, cridar constantment, forçar la vocalització, etc.). Aquest tipus de disfonies no presenta alteració en els òrgans fonatoris, però, si no es corregeixen els comportaments vocals que han desencadenat la disfonia, aquesta pot fer-se crònica i apareixen llavors lesions en els òrgans de fonació, com poden ser nòduls i pòlips.
D’altra banda, podem trobar les anomenades disfonies orgàniques, en les quals es produeix una alteració de la veu com a conseqüència d’una lesió anatòmica en els òrgans de fonació.
Quins tipus de disfonies orgàniques hi ha?
En funció del moment d’aparició de la lesió, les disfonies orgàniques poden ser adquirides o congènites. Dins d’aquests dos tipus de disfonies, trobem diverses alteracions, entre les que destaquen
- DISFONIES ORGÀNIQUES ADQUIRIDES
- Nòduls: són els més freqüents i consisteixen en petites tumoracions benignes que creixen generalment en el terç mitjà o anterior de la vora de les dues cordes vocals, sent més freqüents en dones. En general, apareixen com a conseqüència d’un mal ús o abús vocal i el pacient sol referir dolor al coll, veu ronca, sensació de cos estrany a la gola, fatiga vocal, etc.
- Pòlips: són protuberàncies benignes que segueixen en freqüència als nòduls i són més freqüents en homes. Presenten una mida més gran que els nòduls i són unilaterals, també relacionats amb l’abús vocal o amb irritants externs o interns. Els pacients amb pòlips presenten una simptomatologia molt similar a la de nòduls.
- Edema de Reinke: és una inflamació generalitzada de la corda vocal, normalment bilateral, que està íntimament relacionada amb el consum de tabac. És més freqüent en dones, a les quals els genera una veu molt greu. La disfonia progressiva és el principal símptoma, seguit de estossec, tos recurrent i actitud vocal d’esforç.
- Hemorràgia de la corda vocal: com en qualsevol altra part del nostre cos, són vessaments de sang que s’assenten a la corda vocal, per trencament d’algun petit vas que hi circula. Sol ser conseqüència d’un sobreesforç agut o momentani (per exemple, un crit) i la corda es torna negra o vermella fort.
- Paràlisis laríngies: consisteixen en una alteració de la mobilitat de les cordes vocals a causa d’una supressió o disminució important de la seva funció motora, freqüentment per una intervenció quirúrgica a la zona del coll (per exemple, tiroides), traumatismes o després de processos catarrals. Donen lloc a una veu bufada molt poc eficaç i limitada. Les paràlisi més freqüents són les dels nervis recurrents.
- Granulomes: són lesions secundàries a intubacions prolongades, cirurgies laringotraqueals prèvies, reflux gastroesofàgic, etc. Depenent de la seva grandària, poden passar desapercebudes o generar una gran molèstia tant per respirar com per parlar.
- Laringitis: són processos inflamatoris de la laringe que solen estar associats a causes infeccioses essencialment virals. Cursen amb una disfonia d’evolució ràpida en 12-24 hores. En la majoria d’ocasions, es resol amb tractament mèdic i repòs vocal.
- DISFONIES ORGÀNIQUES CONGÈNITES:
- Quists: són petites “bosses” farcides de contingut mucós que es troben a l’interior de la corda vocal (sota la seva capa mucosa) i provoquen la deformitat de la corda vocal afectada. No sempre és una lesió arrodonida i blanquinosa, sinó que sovint s’adapta als plànols de la corda adquirint formes longitudinals, el que pot dificultar la seva identificació.
- Sulcus: són patologies congènites que semblen derivar dels quists intracordales, però buits, de manera que sembla haver-hi un “butxaca” a la corda vocal. En aquest cas, el pacient presenta una disfonia amb un timbre sord i apagat, al costat d’una fatiga vocal i impossibilitat per cantar.
- Sinequias: es tracta de membranes fines, de vegades translúcides, que si situen a la comissura anterior de la glotis (on les cordes vocals s’enganxen). En l’adult, es localitzen per sota de la comissura anterior. Les microsinequias no comprometen la mobilitat de les cordes vocals, però, solen ser un factor afavoridor del sobreesforç vocal, de manera que contribueixen i s’associen a la presència de nòduls vocals. Per aquesta raó, ha de sospitar-se una microsinequia davant l’existència de nòduls vocals que fracassen o recidiven precoçment després del tractament rehabilitador.
- Vergeture: és una lesió congènita a manera de “fissura”, situada en la vora lliure de la corda vocal. Pot ocupar tota l’extensió del plec vocal, amb menor profunditat que el sulcus.
Per obtenir més informació sobre les disfonies o alguna de les patologies que hem esmentat, no dubti en contactar amb nosaltres .
