Què és la discapacitat auditiva?

La discapacitat auditiva es defineix com la pèrdua o anormalitat de la funció anatòmica i / o fisiològica del sistema auditiu, i té la seva conseqüència immediata en una discapacitat per sentir, el que implica un dèficit en l’accés al llenguatge oral. Partint que l’audició és la via principal a través de la qual es desenvolupa el llenguatge i la parla, hem de tenir present que qualsevol trastorn en la percepció auditiva del nen a edats primerenques afectarà en el seu desenvolupament lingüístic i comunicatiu, als seus processos cognitius i, conseqüentment, a la seva posterior integració escolar, social i laboral. Per aquesta raó, el diagnòstic d’hora és fonamental per limitar les conseqüències i l’impacte que la disminució de l’audició tindrà en el desenvolupament global de l’infant.

Quins tipus de discapacitat auditiva hi ha?

En funció de la localització, el grau de pèrdua i el moment en què va tenir lloc la pèrdua auditiva, trobem els següents tipus de deficiència auditiva:

a)       Segons la localització:

-Hipoacúsia de transmissió o de conducció: alteracions que tenen lloc en l’oïda externa i / o mitjà. Afecten la quantitat de so.

-Sordesa neurosensorial o de percepció: alteracions que tenen lloc en l’oïda interna o en alguna regió de la via auditiva en el sistema nerviós central. Afecten la quantitat i qualitat de la percepció del so.

-Sordesa mixta: quan estan afectats simultàniament l’orella externa o mitjà i l’intern.

b)       Segons el grau de pèrdua auditiva (Bureau Internacional d’audiologia): prenem com a referència la pèrdua auditiva o llindar de nivell d’audició mesurat en decibels (dB).

-Audició normal: llindar d’audició (0-20 dB). El nen no té dificultats en la percepció de la paraula.

-Hipoacúsia lleu o lleugera (20-40 dB). La veu feble o llunyana no és percebuda. El nen sol ser considerat com a poc atent.

-Hipoacúsia mitjana o moderada (40-70 dB). El llindar d’audició es troba en el nivell conversacional mitjà. El retard del llenguatge i les alteracions articulatòries són molt freqüents.

-Hipoacúsia severa (70-90 dB): cal elevar la intensitat de la veu perquè aquesta pugui ser percebuda. El nen presentarà un llenguatge molt pobre o no tindrà.

-Hipoacúsia profunda o sordesa (més de 90 dB). Sense la rehabilitació apropiada, aquests nens no parlaran, només percebran els sorolls molt intensos i serà, gairebé sempre, més per la via vibrotàctil que per l’auditiva.

-Cofosi: pèrdua total de l’audició.

c)       Segons el moment en què va tenir lloc la pèrdua:

-Prelocutiva: la pèrdua auditiva és present en néixer el nadó o ocorre abans que el nen adquireixi la parla (2-3 anys de vida).

-Postlocutiva: la pèrdua auditiva apareix amb posterioritat a l’adquisició de la parla; la consolidació del llenguatge ja s’ha efectuat.

 

Quines són les causes de la discapacitat auditiva?

Les causes de les deficiències auditives podem classificar-les cronològicament en:

-Causes prenatals (abans del naixement): d’origen hereditari-genètic o adquirides (processos infecciosos com la rubèola, sífilis, etc. o administració de fàrmacs tòxics de la mare).

-Causes neonatals: depenen de múltiples factors interrelacionats, però podem centrar les causes en quatre: anòxia neonatal, icterícia neonatal, prematuritat i traumatisme obstètric.

-Causes postnatals: són totes aquelles que apareixeran al llarg de la vida d’una persona, destacant com a causes més importants la meningitis, laberintitis, xarampió, varicel·la o l’exposició de substàncies ototòxiques (especialment de caràcter farmacològic).

Com intervé el logopeda en la discapacitat auditiva?

Un cop valorat i diagnosticat el nen amb discapacitat auditiva, el audiòleg o audioprotesista procedeix a l’adaptació d’una audiopròtesis o un implant coclear en funció de les necessitats del nen. Després de la implantació del dispositiu, cal un període d’adaptació en què el logopeda (en col·laboració amb l’audioprotesista) ha de fomentar la recepció del llenguatge oral en els ambients en què el nen es desenvolupa, modificant els paràmetres del so que siguin necessaris ( intensitat, límit de freqüències percebudes, etc.).

Posteriorment, el logopeda procedeix a la reeducació auditiva de la persona, ensenyant de nou (o per primer cop) a percebre el so, la parla i a comprendre el llenguatge oral.

Quins són els objectius de la reeducació logopèdica?

-Estimular el llenguatge verbal per tal de facilitar la integració de l’infant en el seu ambient quotidià.

-Desenvolupar la capacitat del nen amb deficiència auditiva per diferenciar i discriminar diferents sons, frases, paraules, etc.

-Millorar els nivells de comprensió i expressió del llenguatge.

-Desenvolupar adequades tècniques de lectoescriptura.

-Ampliar els nivells de lectura i escriptura comprensiva.

-Fomentar l’ampliació i adquisició de vocabulari i conceptes nous.

-Desenvolupar estructures oracionals i gramaticals correctes.

-Aconseguir una correcta articulació i emissió de fonemes i grups consonàntics.

La plasticitat neuronal o neuroplasticitat (OMS, 1982) és la capacitat de les cèl·lules del sistema nerviós central (SNC) per canviar la seva pròpia organització i funcionament després d’estar subjectes a influències patològiques, ambientals o del desenvolupament, incloent traumatismes i malalties. D’aquesta manera, el cervell s’adapta als canvis soferts i porta a terme diferents processos d’adaptació,   com la creació de noves connexions entre neurones o la regeneració de neurones afectades.

La plasticitat neuronal és màxima durant el desenvolupament dels nens, de manera que una intervenció primerenca en els primers anys de vida és decisiva per optimitzar el desenvolupament posterior, ja que es porta a terme l’activació i l’aprofitament funcional de totes les estructures del SNC , així com la conservació de la seva funcionalitat normal i d’aquelles que presenten funcions incompletes en relació amb el dany cerebral. Un diagnòstic precoç permet així iniciar un treball de forma primerenca i per tant més eficaç, ja que en aquesta etapa hi ha la possibilitat d’augmentar les interconnexions neuronals en resposta a ambients enriquits amb estímuls degudament programats.

Posteriorment, la plasticitat neuronal va desapareixent en l’etapa adulta, en la qual es manifesta com a aprenentatge o resposta a canvis interns (per exemple, un accident cerebrovascular) o ambientals (per exemple, els traumatismes). Encara que cap dels processos que es duen a terme en aquesta etapa reemplaça correctament el teixit danyat o perdut, sí que s’observa sovint una millora de la conducta associada, a causa de la recuperació espontània del teixit danyat o la reorganització funcional del SNC. Els principals factors que influeixen en els processos de recuperació d’un pacient amb lesions cerebrals són: l’edat d’aparició, l’etiologia, la localització de la lesió, el grau de deteriorament cognitiu previ, les condicions mèdiques, l’aparició de complicacions, etc.

El procés de recuperació espontània del cervell és més evident en els primers sis mesos després d’una lesió. A partir d’aquí, la recuperació continua durant diversos anys, però a mesura que el temps avança, és més difícil observar i estimar els canvis. Per aquesta raó, és convenient dur a terme un tractament especialitzat que permeti augmentar l’eficàcia dels processos de compensació i aconseguir una major recuperació funcional, millorant així la qualitat de vida de l’individu.

El logopeda, en aquest cas, s’encarrega de mantenir i / o recuperar la comunicació i la deglució de persones que han patit una lesió cerebral, planificant un tractament personalitzat en funció de les característiques del pacient. Si vostè o qualsevol familiar necessita atenció logopèdica i necessita més informació sobre el tractament rehabilitador, no dubti en contactar amb nosaltres.

Si vostè o algun familiar pot tenir dificultat per la deglució (empassar) els líquids o per empassar els sòlids, és convenient seguir una sèrie d’instruccions per evitar problemes de ennuegament i/o d’aspiració (quan el menjar passa a la via respiratòria, és a dir, “passa per l’altre forat”).

Què faig si tinc dificultat per empassar líquids?

En aquest cas, hem d’evitar els líquids de consistència fina o lleugera (aigua, brou, te, etc.) perquè per empassar es necessita una gran coordinació i control. Li recomanem líquids de consistència semisòlida (fruita a purés, iogurt, cremes, etc.). Una bona solució per prendre líquids és espesarlos amb Maizena, puré de patata o instantanis de venda en farmàcies. Recordeu-vos que la textura dels plats ha de ser homogènia.

                       Ull! Porteu molt de compte amb alguns aliments sòlids que desprenen líquid, com ara:                           síndria, meló, prunes, taronges, etc. No ha de prendre gelatines industrials, ja que                                  perden la seva consistència quan es barregen amb la saliva, convertint-se en líquid.

Què faig si tinc dificultat per empassar sòlids?

Hem d’evitar els aliments que s’esmicolen i formen petites boles a la boca perquè correm el perill que, en tossir, no empassem correctament i baixin cap al pulmó (aspiració). Així mateix, els aliments secs poden irritar la boca, la llengua o la gola (fruits secs, pa torrat, patates xips, etc.).

D’altra banda, és aconsellable que s’estovin els aliments sòlids amb salses, llet, brou, etc., per aconseguir una consistència semisòlida i homogènia, o que utilitzin purés i farinetes per poder empassar més fàcilment. Tinguin en compte que els aliments de bon sabor, molt calents o molt freds, s’empassen millor que els tebis.

Pel que fa a la hidratació, han de proporcionar a l’organisme un mínim de 2 litres de líquids al dia (en aquests 2 litres cal comptar els líquids que es prenen espessits i la quantitat que obtenim dels productes lactis), ja que si no ho fem, poden sorgir problemes de deshidratació. Si l’excés de formació de mucositat és un problema, s’han d’evitar els aliments molt dolços i sucs cítrics, ja que augmenten o espesseixen la saliva.

La millor posició per menjar és amb els peus recolzats a terra i amb el cos gairebé recte. Si el pacient ha de quedar estès al seu llit durant el dinar, cal utilitzar coixins per inclinar.

Què he de fer després de l’alimentació?

S’ha de mantenir incorporat de 30 a 60 minuts després dels àpats. Si se’n va a dormir molt aviat, pot presentar reflux (retrocés de l’aliment cap a la boca) i aspirar (l’aliment passa cap a la via respiratòria).

Així mateix, cal una bona higiene bucal. Ha de rentar-se les dents després de cada àpat, utilitzant un dentifrici suau i un raspall de dents tou. Pot esbandir-se la boca amb un antisèptic (desinfectant bucal) o amb aigua i bicarbonat. D’aquesta manera, ens assegurem que no han quedat restes de menjar a la boca que puguin ocasionar-ennuegaments.

ESCLEROSI LATERAL AMIOTRÒFICA

L’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA) és una malaltia neuromuscular que, amb una degeneració selectiva de les motoneurones, les encarregades de innervar els músculs implicats en el moviment voluntari.

Els factors genètics i ambientals juguen un paper important, però no és una malaltia genètica hereditària.

Aquesta malaltia es diagnostica entre els 40 i 70 anys d’edat, encara que cada vegada és més freqüent que es diagnostiqui a edats més primerenques, és més freqüent en homes.

Cada any es diagnostiquen 2 casos de ELA per cada 100.000 habitants a Espanya. L’esperança de vida després del diagnòstic és de 5 anys per al 80% dels pacients i l’evolució de la malaltia pot variar molt d’un afectat respecte a un altre.

Els pacients amb ELA necessiten d’un equip multidisciplinari   de professionals, en el qual no pot faltar un Logopeda, el terapeuta ocupacional i el Fisioterapeuta.

El Logopeda ha d’estar especialitzat en Teràpia Miofuncional,   doncs   al capdavall és amb el que més es treballa, ha de mantenir la funció, perquè la qualitat de vida de la persona sigui la millor possible.

 

PRINCIPIS GENERALS DE LA VALORACIÓ DEL PACIENT AMB ELA

La valoració consta de tres principis generals:

a. La primera visita amb el logopeda ha de realitzar-després del diagnòstic de la malaltia.

b. L’avaluació es realitza mitjançant escales estandarditzades.

c. El programa de rehabilitació es realitzarà depenent de l’estadi de la malaltia i de l’afectació clínica de cada pacient.

 

Exercicis PER A PACIENTS AMB ELA

Els pacients amb ELA han de realitzar exercicis respiratoris i de veu en les seves cures diàries:

A. EXERCICIS RESPIRATORIS

1- Buf amb papers. En principi sense inflar les   galtes i després

inflant.

2- Bufar el seu propi serrell. S’ha de treure el llavi inferior i bufar.

3- Bufar sobre el seu pit. S’ha de muntar el llavi superior sobre l’inferior i

bufar.

4- Amb els llavis units i deixant un petit orifici, bufar.

5- Exercicis amb espelmes enceses.

– Inspirar pel nas:

– Apagar amb força la flama.

– Fer oscil·lar la flama, però sense arribar a apagar-la.

6- Exercicis amb palles.

– Fer bombolles amb la palleta en un got.

– Fer bombolles de sabó.

– Bufar amb la palleta col·locada a la part dreta de la boca, a manera de pipa.

A continuació es repeteix l’exercici col·locant la palleta a la banda esquerra.

7- Varis. Bufar amb:

– Espanta-sogres

– Pilotes de ping – pong

– Inflar globus

– Molinets de vent

– Tocar flautes, harmòniques …………
B. EXERCICIS DEGLUCIÓ

PAUTES I RECOMANACIONS PER A MILLORAR la deglució EN MALALTS AMB DISFÀGIA.

· El pacient ha d’estar assegut, amb   el cap cap endavant.

· No ha d’estar distret, ha de concentrar-se en l’acte de menjar.

· Practicar uns exercicis que se li proporcionarà per afavorir la mobilitat de la llengua, dels llavis i en definitiva de tota la musculatura implicada en la deglució.

1. Obrir la boca i treure la llengua, en punta si és possible, i tocar les comissures dels llavis.

2. Moure els llavis cap endavant i cap a darrere.

3. Musculatura labial:

-Exercicis amb botons: sostenint simplement entre les dents.

-Bufar suau, fort, perllongat i tallat amb inspiració nasal.

-Mossegar el llavi superior per sobre de la vora de les incisives superiors.

-Mossegar el llavi inferior amb les dents superiors.

-Recomanar als familiars que donin quantitats molt petites de menjar i evitar en la mesura possible l’aigua i sòlids difícils de mastegar.

-Estimular al pacient amb aliments freds i calents.

-Inflar les galtes fent molta pressió a la zona anterior.

-Massatges al llavi superior en sentit horitzontal i vertical.

-Massatges a la barbeta de forma circular i pessigant.

-Donar petons sorollosos curts i llargs, cap endavant, endins, als costats, amunt, avall, separant els llavis amb gestos exagerats.

        -Col·locar una palleta en una ampolla petita d’aigua i que faci bombolles.

        -Col·locar un llapis entre el llavi superior i el nas i intentar que no se li caigui.

4. Musculatura lingual:

-Introduir la punta de la llengua en una gometa d’ortodòncia i retraerla amb la boca oberta.

-Afinar i eixamplar la llengua.

-Col·locar un trosset de pa d’àngel a la punta de la llengua, col·locar-lo al paladar, desenganxar amb moviment de raspat cap enrere.

-Succionar la llengua contra el paladar col·locant flam i   mantenir 5 segons amb els queixals separades i empassar sense que s’ajuntin els llavis.

SUBIR