Disfèmia infantil: Causes i pautes per ajudar als fills
Com ja sabem, la disfèmia (també coneguda com quequeig o disfluència), és una alteració que afecta al ritme de la parla i pot aparèixer a qualsevol edat.
En el cas dels nens que encara no han consolidat el seu llenguatge, aquests episodis de disfluència poden tenir lloc degut a que encara es troben en un període d’integració i organització del llenguatge i, d’altra banda, degut a un cert desfasament entre el que són capaços d’entendre i allò que poden expressar.
Això dóna lloc a una parla caracteritzada per aturades en la fonació, substitucions de síl·labes, paraules i repeticions en el moment de l’expressió verbal.
Normalment també podem observar dificultats de coordinació fono-respiratòria, tensió de coll, cervicals i d’altra musculatura implicada en la fonació.
Si bé és cert que, sovint, en el cas dels infants aquestes alteracions es poden corregir amb una orientació adequada, hi ha altres casos que presenten diferents símptomes considerats , “de risc”, i és aquí on es fa necessària una intervenció específica.
SÍMPTOMES DE RISC
- Antecedents familiars que hagin presentat disfèmia.
- Models de parla inadequats (parla molt ràpida, molt contingut, no respectar els torns).
- Molts episodis de bloquejos respiratoris.
- Conductes d’evitació.
- Rellevant ús de gestos.
- Ús de “muletillas” per iniciar o mantenir el discurs.
- Rellevant presència de bloquejos tònics o clònics.
Què tinc que fer si detecto aquests símptomes en el meu fill?
El més recomanable és consultar amb un especialista per descartar que realment hi hagi una alteració de la parla i, en el cas que hi sigui, intervenir el més aviat possible per normalitzar la situació.
Tenint en compte que es tracta d’un aspecte relacionat amb el llenguatge, el més adequat és consultar al logopeda, ja que és l’especialista en la detecció, prevenció i intervenció dels trastorns dels llenguatge, la parla i la comunicació.
PAUTES I ORIENTACIONS A LA FAMÍLIA
- No fer valoracions despectives en relació a la parla, ni directes ni indirectes, ja que això pot afectar (sense adonar-nos) a l’autoestima de l’infant. És més convenient fixar l’atenció en el discurs, en el contingut d’aquest i no en la forma.
- No demanar constantment que repeteixi alguna cosa, ni fer-li adoptar una altra forma de parlar, ja que, si l’infant manifesta episodis de bloqueig no és perquè vulgui, sinó perquè no els pot evitar.
- Ajudar-lo amb estratègies comunicatives correctes (augmentar el contacte visual, acostar-nos, mantenir l’atenció..).
- El podem ajudar a finalitzar la síl·laba o paraula on apareix el bloqueig, però de forma natural, de manera que hi hagi possibilitat de continuar el discurs sense tensió.
- Fer ús de jocs on aparegui el llenguatge i es pugui treballar el ritme, entonació, melodia (cançons, titelles…)
- Intentar que el llenguatge o el model de parla que fem servir amb l’infant sigui clar, entenedor i evitar les preguntes tancades.
- Ser pacient i donar el temps necessari quan l’infant tingui que parlar, per tal que pugui preparar-se les seves respostes o el seu discurs.
- Respectar al màxim els torns de parla.
- Evitar donar més d’una o dues ordres a la vegada, així com situacions comunicatives associades a tensió o que puguin provocar estats de nerviosisme a l’infant.
Pautes per millorar les relacions amb els nens amb hiperactivitat
Actualment, molt sovint ens trobem amb pares, professors o persones del nostre entorn que es fan preguntes com per exemple:
· Per què aquest noi li costa tant seure per fer els deures?
· Per què no m’escolta quan el parlo?
· Què puc fer per tal que mengi sense aixecar-se de la cadira?
Aquestes i moltes altres preguntes són freqüents quan ens trobem amb infants que presenten Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH).
Els símptomes més coneguts que caracteritzen aquest tipus de trastorn són; la impulsivitat, la hiperactivitat i la baixa atenció.
No obstant, abans de diagnosticar a un nen és molt important observar si presenta amb freqüència conductes com ara:
· Comportament infantil per a la seva edat, rellevantment inquiet i dependent.
· Dificultats de concentració, és a dir, li costa molt estar atent quan és necessari.
· Acostuma a ser desorganitzat i a fer els treballs de forma ràpida i sense tenir en compte la qualitat d’aquests.
· D’altra banda, sovint els deixa sense acabar.
· Acostuma a aixecar-se constantment independentment d’on estigui, a classe, dinant, al cinema, etc.
· Infants molt impulsius que fan les coses sense pensar o meditar prèviament.
· De la mateixa manera, acostumen a interrompre als altres quan parlen, quan estan realitzant alguna tasca o activitat, sense ser conscients que aquesta actitud pot molestar a l’altra persona.
· Mostra dificultats en les relacions socials, ja que necessita canviar de activitat constantment, no respecte els torns de joc o de parla i no segueix les regles del grup.
· Acostuma a perdre coses o les oblida.
Si el seu fill compleix alguns dels punts exposats aquí, potser és recomanable acudir a un professional per diagnosticar o descartar el trastorn d’hiperactivitat.
Tècniques i estratègies per ajudar el nen hiperactiu
Existeixen diferents tècniques i estratègies per ajudar a millorar, modificar o compensar les conductes que tenen lloc en el nen amb “TDAH” i que, sovint, influeixen negativament en la seva vida diària, la de la seva família, professors, companys i amics.
Així doncs, la finalitat d’aquestes estratègies és reduir la impulsivitat, la inquietud i la inatenció que presenten aquests infants.
Si tenim en compte els corrents psicopedagògics, observem que hi ha dos corrents fonamentals que ofereixen diferents tècniques i estratègies per tractar la hiperactivitat.
D’una banda hi ha el corrent conductista i, d’altra, el corrent cognitivista.
Corrent conductista.
Aquest corrent és important en tant que centra la seva atenció en com influeix i interactua amb el nen l’ambient en el que es mou (família, professors, amics).
Aquest corrent ens explica que, tota forma de comportament és una forma apresa de respondre a determinades circumstàncies. Si en la resposta obtenim alguna actitud bona i agradable, això s’instaura en nosaltres i, cada vegada que ens trobem en una circumstància similar responem de la mateixa manera.
En canvi, si el que rebem per aconseguir els nostres propòsits no es bo, aquesta resposta queda “invalidada” i no la farem servir més.
Això significa que, la actitud a l’hora de comunicar-se o educar un fill és fonamental, ja que és la que li proporciona la informació de si les seves respostes són adequades i serveixen als seus propòsits o si, contràriament, les té que canviar per altres. Els pares poden, sense adonar-se, fomentar les respostes inapropiades. Un exemple molt clar és quan es cedeix a un caprici que s’ha negat en un principi, per contenir una rebequeria. La conclusió del nen en aquesta ocasió és clara : “si m’enfado, crido i tiro les coses aconsegueixo el que jo vull”.
Conclusió: cada vegada recorrerà amb més freqüència a les rebequeries.
Per aquest motiu és molt important fer servir tècniques per canviar aquest tipus de conducta i, d’aquesta manera, ajudarem a l’infant a controlar les conseqüències de les seves accions per tal que siguin agradables, a través del “reforç positiu” o desagradables a través del “càstig”.
Les conductes reforçades positivament seran apreses pel nen i utilitzades quan es trobi en situacions similars.
Les conductes que s’aprenguin mitjançant el càstig no s’integraran i acabaran desapareixent.
Corrent cognitivista
Segons el corrent cognitivista, la forma més adequada d’ajudar un nen hiperactiu a resoldre els seus problemes correctament és ajudar-lo a què sàpiga quins passos ha de seguir, és a dir, donar-li estratègies perquè sàpiga com actuar.
Per exemple, mantenir l’atenció és una habilitat gairebé automàtica en la majoria de les persones, però per a un nen hiperactiu és tot un repte. Per facilitar aquesta tasca farem ús de les denominades estratègies atencionals, és a dir, hem d’ensenyar al nen a centrar-se en les coses que són importants i ignorar els estímuls irrellevants.
Aquest corrent proposa cinc passos a seguir per ajudar a millorar l’atenció:
1. Modelatge: l’adult fa una tasca mentre va dient, en veu alta, els passos que segueix, mitjançant instruccions clares i concises.
2. Guia externa manifesta: ara és ell qui fa la mateixa tasca mentre l’adult l’ajuda repetint juntament amb ell els passos.
3. Autoguia manifesta: el nen repeteix només les instruccions, en veu alta, mentre fa la tasca.
4. Autoguia manifesta atenuada: en comptes de parlar en veu alta ha de xiuxiuejar les instruccions.
5. Autoinstruccions encobertes: finalment el nen realitza la tasca en silenci mentre es guia per les instruccions a través del pensament.
Altres tècniques que poden ajudar en la comunicació amb el nen amb TDAH:
- Posar-se sempre a l’alçada dels seus ulls quan li parlem (ajupir-nos en cas que sigui necessari).
- Explicar-li les coses de forma clara i concisa i intentant evitar aspectes irrellevants.
- Premiar-lo sempre que faci bé una tasca o que la seva actitud sigui adequada (reforç positiu).
- No recriminar-li actituds inadequades ( més aviat, ignorar-les).
A continuació insertem un petit documental que ens pot ajudar a entendre millor les característiques, símptomes i tractaments
d’aquesta patologia.
- Publicado en Psicopedagogia
Veu i adolescència
La veu és produïda gràcies a l’acció d’una sèrie d’òrgans que componen l’aparell fonador (diafragma, pulmons, laringe, faringe, etc.) I es va adaptant en els diferents processos maduratius d’aquests òrgans. Té dos grans canvis al llarg de la nostra vida: a la pubertat i al voltant dels 50 anys. Aquests canvis depenen fonamentalment de les condicions laríngies i les característiques personals de cada individu.
Durant la pubertat (12-16 anys), especialment en els homes, hi ha un ràpid increment del volum de la laringe i un allargament de les cordes vocals, provocant una veu greu. Aquest procés dura diversos mesos, durant els quals la veu dels adolescents es trenca, doncs s’ha d’adaptar la nova mida de la laringe. Si es produeix de manera normal, la muda vocal es completa sense cap anomalia. Tanmateix, en algunes ocasions, hi ha una muda vocal incompleta caracteritzada per la incapacitat d’eliminar el to agut de la pubertat i substituir-lo pel to més greu de la postpubertad o edat adulta.
Per això, hem d’aprendre a detectar alguns signes o senyals d’alerta per tal que l’adolescent amb una muda vocal incompleta acudeixi al servei d’otorinolaringologia (ORL), on es confirmi la presència d’aquesta alteració, i pugui començar un programa de educació de la veu amb el logopeda.
Com podem sospitar la presència d’una muda vocal incompleta?
– Veu bitonal (“galls”): es produeixen tons aguts i tons greus, segons la posició de la laringe.
– Veu bufada: les cordes vocals no aconsegueixen acostar prou a la línia mitjana, produint una fuita d’aire.
– Ronquera.
– Fatiga vocal: la laringe augmenta el seu gruix i baixa, de manera que fa un doble esforç amb la producció de tons aguts.
– Esforç o aparent tensió muscular al coll.
Hàbits d’autonomia durant l’edat infantil
Existeixen diferents habilitats i hàbits d’autonomia que permeten a l’infant ser més independent i adquirir una major autoestima i confiança en ell mateix, tant a nivell personal com social.
És molt important que aquests aprenentatges es realitzin a ca
sa de manera progressiva i contínua i que hi hagi una coordinació amb l’escola (en cas que el nen ja estigui en edat escolar).
Hi ha diferents àrees on l’infant ha d’adquirir autonomia:
Àrea de la higiene: són totes aquelles habilitats relacionades amb la higiene del cos, el menjar o l’hàbit de vestir-se, entre altres.
Àrea de l’autodirecció o capacitat per regular accions: es tracta d’una àrea en la qual el nen ha d’aprendre a regular el seu comportament, a seguir uns horaris, a resoldre tasques ell sol o a demanar ajuda en cas que ho necessitin. Els adults sempre els hem d’acompanyar en aquest procés i recolzar-los en tot moment, però permetent que s’equivoquin. No hem d’oblidar que, el fet de donar autonomia als nostres fills no significa que puguin fer el que vulguin, és a dir, l’adult marcarà les pautes i els límits que consideri necessaris en cada moment.
Àrea de la comunicació: aquesta àrea és molt important, en tant que inclou les capacitats per comprendre i transmetre informació a través del comportament i de les habilitats per expressar verbalment allò que l’infant necessita.
Com ja sabem, la capacitat de parlar s’adquireix a través de la imitació, de manera que és molt important que hi hagi una bona comunicació verbal amb el nen, donant-li pautes de llenguatge correcte i sense avançar-nos a les seves demandes encara que sapiguem el que volen, ja que, d’aquesta manera estem evitant que el nen s’expressi oralment i, d’altra banda, també dificultem la seva comprensió.
En el moment que el nen ja parla, hi ha diferents activitats i jocs que permeten potenciar aquesta i altres habilitats, com la memòria, l’articulació, l’expressió verbal i la no verbal (gestual), la qual també és molt important en el context comunicatiu i, de vegades, ens pot donar molta informació d’allò que es vol comunicar.
Àrea de les habilitats socials: aquí ens trobem amb les capacitat per relacionar-se amb els iguals. En aquest context s’han de tenir en compte diferents aspectes:
· Capacitat per iniciar una conversa
· Respectar els torns de paraula.
· Reconèixer sentiments
· Ser capaç de posar-se en el lloc dels altres (empatia).
· Controlar impulsos.
· Ser capaç d’ajudar als altres.
· Etc.
Aquestes són les àrees d’autonomia que hem de ser capaços d’ensenyar als nostres infants en primera instancia. No obstant, hi ha altres àrees que, a mida que vagin creixent i desenvolupant-se també s’hauran de tenir en compte, com per exemple les relacionades amb els esports o les activitats extraescolars.
A continuació adjuntem un petit esquema on es veu amb claredat les etapes on s’han d’adquirir aquestes habilitats.
- Publicado en Desenvolupament del llenguatge, Logopèdia, Psicologia infantil