Retard lector
El retard lector és una dificultat per a l’aprenentatge de la lectoescriptura característica en els nens de 6 a 8 anys i es 
manifesta en aquells que no presenten cap tipus de patologia, però a causa de les característiques especials de cada un, triguen més temps a arribar a la comprensió del llenguatge i la lectoescriptura. Les causes poden ser diverses: baixa capacitat intel·lectual, dèficit sensorial, privació sociocultural, problemes emocionals, desmotivació o retard maduratiu en alguna de les variables que intervenen en el procés d’aprenentatge de la lectoescriptura.
El ritme de cada nen depèn de com s’utilitzin les seves experiències prèvies com a suport de noves idees, conceptes i habilitats; així com de l’humor i l’interès que posin en aquesta activitat. L’única diferència entre el nen amb retard lector i el nen normal és el grau de desenvolupament i no els patrons lectors, que són idèntics. Per tant, comparteixen símptomes amb els alumnes que presenten dislèxia, però la diferència està en que els dislèxics centren les seves alteracions en els patrons lectors. És molt important saber diferenciar un retard lector d’una dislèxia, ja que els nens poden ser diagnosticats incorrectament.
Quins són els factors que predisposen i els símptomes del retard lector?
Factors predisposants:
- Problemes de lateralita
- Dificultats de concentració o atenció.
- Aprenentatges precoços i / o forçats de la lecto-escriptura, problemes de mètode i / o motivacionals, situacions d’ensenyament-aprenentatge inadequades.
- Problemes en el desenvolupament del llenguatge.
- Ambients socioculturals desfavorables.
- Predisposició hereditària o antecedents familiars amb les mateixes dificultats.
Simptomatologia associada:
- Retard fonamentalment en l’àrea lingüística, que pot complicar-se amb fracàs escolar, fòbia escolar, etc.
- Ansietat elevada davant de situacions de lectura, que al seu torn li produeixen errors de fluència (es “s’embussa”).
- Errors ortogràfics i alteracions freqüents en l’escriptura (omissions, substitucions, addicions i inversions).
- Errors, generalment consistents, en la lectura oral.
- Velocitat lenta en lectura.
- Dificultats per a la comprensió del text escrit.
Quines característiques diferencials i criteris hem de tenir en compte per al seu diagnòstic?
Característiques diferencials:
Per poder diferenciar el retard lector de qualsevol altre trastorn de major índole, hem de descartar una sèrie de factors:
- Absència de problemes sensorials: visió i audició normal.
- Absència de problemes físics que estiguin implicats en la lectura.
- Absència de trastorns emocionals: desordres de la personalitat (psicosi, quadres autistes, etc.).
- Absència de trastorns neurològics.
- Una puntuació de CI verbal o manipulatiu superior a 70.
- Dos anys de retard lector en subjectes de 8 o més anys d’edat (la dislèxia no pot diagnosticar abans dels 8 o 9 anys, ja que és en aquesta edat quan es completa el procés constructiu de la lectoescriptura).
Criteris de diagnòstic:
- Deteriorament important de la lectura per extreure dels signes escrits o impresos un significat.
- El rendiment en la lectura és notablement inferior a l’esperat, donada la seva escolarització, i el rendiment general en altres àrees i tasques.
- Publicado en Llenguatge escrit, Logopèdia, Psicopedagogia
Disgrafia adquirida
En publicacions anteriors , vam veure que la disgrafia podia ser de dos tipus (disgrafia evolutiva i disgrafia adquirida) i vam conèixer les característiques de la disgrafia evolutiva, referida als nens que tenen dificultats per aprendre a escriure. En aquest cas, ens centrarem en les disgrafies adquirides, les quals es refereixen a les persones que escrivien correctament i que, com a conseqüència d’una lesió cerebral, mostren alteracions en algun aspecte de l’escriptura.
El tret característic de les lesions cerebrals és que solen destruir certes zones del cervell deixant altres intactes, amb la qual cosa s’alteren certs mecanismes psicològics però altres continuen funcionant perfectament. Per aquesta raó, en les disgrafies adquirides poden aparèixer diversos símptomes d’uns pacients a altres depenent de la zona cerebral danyada, trobant els següents tipus:
-Disgrafies semàntiques (afàsia dinàmica central): es produeix quan la connexió amb el sistema semàntic (on estan emmagatzemats els significats) està afectat, per tant, els subjectes amb aquest tipus de disgrafia presenten dificultats en la planificació de què es va a escriure ( el missatge). El llenguatge és gramaticalment correcte i fins i tot poden explicar històries que tenen apreses, però són incapaços de produir el llenguatge espontani.
-Disgrafies sintàctiques (agramatisme): els subjectes amb aquest tipus de disgrafia presenten dificultats en la construcció de l’estructura sintàctica, de manera que poden crear bons missatges però no construeixen bé les oracions (les oracions són semànticament coherents però sintàcticament incorrectes, semblants a un ” telegrama “).
-Disgrafies centrals: el trastorn es produeix en els processos de recuperació de paraules o elements lèxics, per tant, s’estableixen diferents tipus de disgrafies centrals en funció de la ruta o rutes d’accés al lèxic que estiguin alterades.
- Disgrafia adquirida fonològica: es produeix quan es lesiona la ruta fonològica (mecanismes de conversió fonema-grafema) i s’utilitza la ruta ortogràfica, de manera que el subjecte es veu incapacitat per escriure pseudoparaules, paraules llargues i infreqüents, comet nombrosos errors derivatius (amb els sufixos de les paraules compostes) i errors en les paraules funció
- Disgrafia adquirida superficial: es produeix quan està alterada la ruta visual o ortogràfica, de manera que s’utilitza la ruta fonològica. El subjecte únicament pot escriure paraules que s’ajusten a les regles de conversió fonema-grafema, pel que té nombrosos errors d’ortografia, dificultats per escriure paraules irregulars, homòfones i poligràfiques.
- Disgrafia adquirida profunda: es lesionen les dues rutes esmentades -fonológica i ortogràfica- per tant, el pacient presenta dificultats d’ambdós tipus de disgrafia, encara que també es caracteritza per l’aparició d’errors semàntics, ja que tendeixen a substituir paraules del mateix camp semàntic, per exemple: “plàtan” per “taronja”. No obstant això, al contrari del que passa en les disgrafies semàntiques, el pacient té dificultats per escriure la paraula al dictat però sí comprèn el seu significat.
–Disgrafies perifèriques: aquest tipus de disgrafies comporta trastorns motors, per tant, el subjecte no té dificultats per accedir al lèxic, però sí que té dificultats per accedir al magatzem dels patrons motors gràfics i executar els processos motors implicats en l’escriptura (és a dir, no té dificultats per accedir al nom de les paraules, però és incapaç d’executar els moviments necessaris per a la reproducció de les paraules sobre el paper). Hi ha diversos tipus, segons quin sigui l’estadi afectat del procés, que va des del magatzem grafèmic fins a l’escriptura en el paper. Així, podem trobar:
- Disgrafia per alteració de alógrafos: el subjecte té dificultats per a l’escriptura dels diferents tipus de lletra (per exemple, cursiva) i formats (per exemple, majúscules), i poden barrejar aquests tipus de lletra (exemple: C a Sa).
- Disgrafia apràxica: la lesió produeix una pèrdua dels programes motors que controlen la formació de lletres (per exemple, lletres molt deformades).
- Disgrafia aferent: les dificultats són perceptives, per tant, els pacients poden tenir problemes per mantenir les lletres en una línia horitzontal o una tendència a ometre o duplicar trets i lletres.
Disfonia Infantil
Què és la disfonia infantil?
La disfonia infantil és una afectació en la qualitat de la veu que ve provocada generalment per un trastorn orgànic o un sobreesforç vocal. Aquestes últimes són les més comunes, produint un canvi en el to de la veu del nen, fent-la més ronca. Al principi, dura alguns dies i seguidament la veu es recupera. No obstant això, si se segueix cometent aquest mal ús i abús de la veu, les disfonies es converteixen en alguna cosa més freqüent, podent arribar a ser constants.
En aquests casos, la disfonia apareix lentament, percebent el nen primer una lleugera fatiga vocal, coïssor o una sensació de contracció a la zona laríngia (gola). Posteriorment, el rogall és cada vegada més freqüent fins que es fa permanent.
Quines són les causes de la disfonia infantil?
La principal causa de la disfonia infantil és l’abús vocal (cridar, parlar excessivament, vocalitzacions forçades, etc.), encara que existeixen altres factors que poden provocar una lesió a les cordes vocals, com les afeccions respiratòries, els antecedent familiars, l’estat emocional i perfil psicològic de l’infant (per exemple, nens nerviosos, ansiosos, que tendeixen a cridar molt, etc.) o models vocals de l’entorn que envolta el nen.
Com prevenir la disfonia infantil als nens?
A continuació, us proposem alguns consells que podeu dur a terme a casa. És molt important que ajudeu als vostres fills a incorporar aquests hàbits en la seva vida diària i practicar-los amb ells, ja que els nens es distreuen amb més facilitat.
- Ser models per als vostres fills: som el model que els nostres fills van a imitar, així que hem de procurar parlar en un volum de veu moderat, evitant els crits , velocitat de parla normal, etc.
- Ajudar a identificar els indicis de fatiga vocal: és molt important que els vostres fills siguin capaços de detectar en quins moments estan abusant de la veu i quins són els seus símptomes: estossec, tos, picor, petites pèrdues de veu, “galls”, etc.
- Hidratació: les cordes vocals han de mantenir-hidratades, per la qual cosa cal acostumar el nen a beure aigua encara que no tingui set. Sovint, els nens es distreuen jugant i s’obliden de beure, per tant, hem de recordar sovint.
- Alimentació adequada: hem d’evitar els menjars massa abundants, els aliments picants i irritants, així com la ingesta abusiva de brioixeria que estimula les secrecions mucoses tornant més denses. Tampoc són recomanables els caramels de menta o eucaliptus, ja que ressequen la gola.
- Controlar l’entorn i l’ambient sempre que sigui possible: hem d’evitar ambients molt sorollosos, com poden ser la televisió i la música, de manera que no calgui elevar la veu (podem mantenir-los a un volum baix). A més, no hem de fumar davant dels nens ni exposar-los a ambients amb molt de fum. D’altra banda, s’ha d’ intentar evitar els canvis bruscos de temperatura. L’ambient no ha de ser ni massa sec ni excessivament fred o humit. Podem utilitzar un humidificador quan es posa la calefacció.
- Evitar l’abús vocal: el nen amb disfonia no hauria cridar en espais oberts i, per evitar-ho, se li poden ensenyar alternatives per cridar a la gent, com xiular. Hem de ensenyar-li que, sempre que pugui, s’acosti a la persona amb la qual va a conversar i que parli d’un en un. Cal evitar que el nen parli en els moments en que empeny o aixeca objectes pesats, fa esport, corre, salta, etc .; ja que les cordes vocals realitzen massa esforç en aquest moment.
- Evitar el estossec: si volem aclarir la gola, és millor tossir. Així mateix, cal evitar la veu xiuxiuejada.
- Promoure un adequat descans: El nen ha de tenir un descans regular i estable, dormint les hores suficients per afavorir el descans vocal (les nostres cordes vocals han de descansar de la mateixa manera que la resta del cos).
- Fomentar una correcta higiene de les fosses nasals: És important ensenyar als nens petits a respirar pel nas i no per la boca. Per a això, hem d’ensenyar a sonar-se el nas, de manera que estigui neta i buidada.
La importància de l’escola en el desenvolupament del llenguatge
L’escola és el context en el qual té lloc el desenvolupament del llenguatge i la socialització per a la majoria dels nens, més enllà dels primers anys de vida. Les primeres etapes del llenguatge s’adquireixen en el context familiar preferentment i, a partir dels 4 anys aproximadament, el nen es desenvolupa més en un altre entorn de característiques molt diferents al familiar, que és l’escola. En aquest moment, el nen presenta un llenguatge encara en evolució, ja que gran quantitat d’aspectes del llenguatge expressiu relatius a la fonologia, sintaxi, semàntica (conceptes tempo-espacials, de quantitat, etc.), lèxic (vocabulari), usos i funcions comunicatives segueixen en procés d’adquisició o, potser millor, d’ampliació i perfeccionament. Això passa també en el camp de la comprensió del llenguatge, ja que el nen cada vegada és més capaç de comprendre narracions de longitud i complexitat creixents.
Durant aquesta nova etapa, els nens experimenten un món diferent al incorporar-se a l’escola, diferenciant entre els nivells de parla formal i informal, ressaltant les normes de correcció i la funció socialitzadora del llenguatge. L’entorn educatiu els presenta així una varietat d’estils de llenguatge relacionats amb les diverses activitats. Ara han d’aprendre diferents destreses lingüístiques, com descripcions de làmines, oracions de sol·licitud (per exemple, “puc anar al bany?”) Utilitzant un llenguatge més formal i menys col·loquial, parlar sobre les coses que fan, intercanviar preguntes i respostes amb els mestres i companys, etc.
Tots aquests aspectes del desenvolupament lingüístic que tindran lloc durant el període escolar han de ser considerats com apartats o temes integrants del currículum escolar, ja que d’aquests aspectes dependrà el correcte aprenentatge de les diferents matèries en l’etapa educativa. Els continguts de l’escola es programen amb llenguatge, s’interactua bàsicament amb llenguatge i finalment s’emmagatzemen els resultats de les experiències allà realitzades, també amb llenguatge. Així doncs, la tasca del mestre ha de ser semblant, en part, a la que realitzen els pares en les primeres etapes de l’adquisició del llenguatge: han de poder ampliar i potenciar gradualment els aspectes de comprensió i expressió lingüístiques, afavorint un millor domini d’aquesta eina bàsica per a la comunicació i l’aprenentatge.
Hem d’entendre que, quan un alumne o un conjunt d’alumnes no han desenvolupat les seves capacitats de comunicació i lingüístiques al nivell requerit per enfrontar-se, mantenir o expandir determinats aprenentatges escolars, pot iniciar-se llavors un procés de fracàs escolar o de catalogació de l’alumne. És per aquesta raó que l’escola i el logopeda comparteixen, juntament amb la família, la responsabilitat d’establir les bases perquè les alteracions de la comunicació i el llenguatge que es desenvolupen i evidencien en la institució escolar siguen detectades a temps i es donin els primers passos per a la seva possible solució.
- Publicado en Desenvolupament del llenguatge, Logopèdia