La plasticitat cerebral en els nens
Les funcions cerebrals es consideren una part fonamental en els processos d’aprenentatge i l’èxit educatiu, i l’ambient que envolta al bebè és un aspecte de vital importància, ja que tots els estímuls que vénen del seu entorn influeixen en l’estructura del seu cervell. Per això, si les condicions del medi ambient són favorables al desenvolupament cerebral, un nen té l’oportunitat de potenciar les seves habilitats de manera important.
Cada nen neix amb una càrrega genètica en la qual s’inclouen totes les seves potencialitats i presenten algunes respostes reflexes que els permeten sobreviure i començar la seva adaptació al nou espai de vida. Aquests nens neixen amb milers de neurones que han de començar a establir connexions unes amb les altres i, per això, cal que el nadó entri en contacte amb el seu entorn, de manera que quan el nen rep un estímul de l’exterior, es generi una sinapsis o connexió neuronal.
Els estímuls són rebuts a través dels sentits (amb les orelles, llengua, llavis, ulls, nas, mans, etc.) i les diverses sinapsis que es produeixen donen lloc a estructures funcionals en el cervell, les quals constitueixen la base fisiològica de les formacions psicològiques que configuren les condicions d’aprenentatge. Per tant, el cervell del nen es transforma d’acord amb els estímuls enviats des del seu entorn immediat, ja aquesta capacitat que tenen els nens durant els primers anys de vida d’assimilar l’estimulació del seu voltant és el que s’anomena plasticitat cerebral. Posteriorment, la plasticitat continua presentant-se en totes les etapes del desenvolupament, però mai amb la intensitat que es manifesta en els períodes sensitius del desenvolupament, especialment aquells 3 primers anys de vida.
Per què és important la implicació dels pares?
La implicació dels pares és important perquè són l’entorn més immediat del nen, per tant, són els màxims responsables dels estímuls que els nadons i / o nens petits reben en aquesta etapa. La manera en què els pares crien als seus fills modula la plasticitat cerebral, ja que el cervell dels nens canvia la forma de les diferents àrees corticals en funció de l’activitat física, mental i d’interacció amb el medi ambient. Si els pares són capaços de dur a terme una estimulació adequada en la que aconsegueixin que el nadó presenti una bona activitat, moviment, interès per les coses, etc .; mitjançant els recursos ambientals que tenen al seu voltant (visuals, tàctils, auditius, de moviments, espacials, afectius, emocionals, etc.), aquest mantindrà un bon desenvolupament cerebral.
A més, han de tenir en compte altres aspectes com la nutrició, ja que una mala alimentació impacta en el correcte cablejat cerebral; les experiències negatives, que poden deixar danys permanents que es relacionen amb dificultats d’aprenentatge; el desenvolupament emocional i cultural.
Què passa amb els nens que pateixen dany cerebral adquirit?
A més de potenciar les habilitats de cada infant a partir dels estímuls rebuts durant els primers anys de vida, la plasticitat cerebral permet l’adaptació del sistema nerviós per solucionar o contrarestar els efectes que una lesió pot causar en les neurones, permetent el creixement de noves sinapsis o connexions neuronals prenent com a punt de partida la neurona que es troba danyada.
Aquesta capacitat del cervell és molt més gran en edats primerenques del desenvolupament que en l’etapa adulta, ja que és més fàcil la possibilitat d’augmentar el nombre d’interconnexions entre neurones. Per aquesta raó, quan un nen presenta dany cerebral adquirit, s’ha d’iniciar un programa d’atenció primerenca el més aviat possible, de manera que s’aprofitin les estructures del sistema nerviós central que encara conserven la seva funcionalitat. D’aquesta manera, les estructures que es troben sanes puguin encarregar-se de realitzar la funció de les estructures danyades, reforçant i / o generant circuits neuronals nous que permeten que l’adquisició de funcions no sigui tan dificultosa.
- Publicado en Paràlisi cerebral, Prevenció
Diferències entre autisme i síndrome d’Asperger
Com ja hem comentat en articles anteriors, l’autisme és un trastorn del desenvolupament de tipus neurobiològic que afecta la comunicació, la socialització i la conducta del nen durant tota la seva vida. Generalment, produeix un comportament anòmal en el qual els nens afectats es mostren indiferents, absents, amb dificultat per formar llaços emocionals amb altres persones, etc. Els símptomes que mostren els nens amb autisme presenten una gran heterogeneïtat, tot i que també evidents similituds. En general, aquests nens presenten tres característiques comunes:
- Dificultatss amb la comunicació (verbal i no verbal).
- Dificultats amb la interacció social.
- Dificultats amb la imaginació i el llenguatge intern (interessos i comportament repetitius i restringits).
No obstant això, hi ha nens que presenten dificultats en alguna d’aquestes tres característiques, mantenint preservades la resta. Per aquesta raó, s’utilitza la denominació de trastorns de l’espectre autista (TEA) per identificar i agrupar tots aquests casos.
Concretament, el terme síndrome d’Asperger s’utilitza generalment per referir-se a les persones amb TEA en què s’observen els símptomes que afecten la vida social, però el desenvolupament del llenguatge i la intel·ligència no verbal són pràcticament normals. Així mateix, les persones amb Asperger es caracteritzen per tenir un pensament concret i literal, obsessió amb certs temes, una memòria excel·lent i un comportament “excèntric”.
Pel que fa al desenvolupament del llenguatge, els nens autistes presenten retard en el llenguatge, mentre que els nens amb Asperger solen desenvolupar un vocabulari que sorprèn perquè arriba a ser fins i tot pedant o massa culte, notant-se encara més quan parlen d’algun tema relacionat amb el que els interessa. A més del llenguatge, els nens amb Asperger solen presentar una gran capacitat per a l’emmagatzematge de molts detalls i molt bona memòria de repetició, sobretot d’allò que més els motiva, com poden ser espècies de dinosaures, tipus d’avions, etc. No obstant això, el principal problema és la manca de capacitat per integrar tota aquesta informació que memoritzen.
Una altra de les diferències existents entre autisme i síndrome d’Asperger és l’edat de detecció. En l’autisme, totes les alteracions són molt evidents en els tres primers anys de vida, mentre que en el nens amb Asperger el diagnòstic es realitza més tard, però, els pares comencen a tenir sospites a partir dels dos o tres anys. Les principals característiques que refereixen són un desenvolupament social anormal (tenen molts pocs amics o cap), un ús estrany del llenguatge (inventen paraules, repeteixen frases o aprenen a llegir per si mateixos) i la presència de rutines o rituals (mengen sempre en un mateix plat o s’interessen per un tema de manera desorbitada).
D’altra banda, en relació al desenvolupament cognitiu, cal destacar que el quocient d’intel·ligència sol ser superior en els nens amb Asperger, en els quals l’adaptació al medi és molt més gran, els nivells d’expressió verbal són alts i és més clara la herència familiar.
Quant als problemes motors, el síndrome d’Asperger presenta com a característica principal la poca traça, tot i que la variabilitat en aquests nens és molt alta; mentre que en els nens amb autisme el més cridaner són els moviments estereotipats.
A manera de síntesi, destaquem les principals diferències existents entre l’autisme i el síndrome d’Asperger:
AUTISME
· Quocient intel·lectual generalment per sota del normal.
· El diagnòstic sol realitzar-se abans dels 3 anys.
· Presenten retard en l’aparició del llenguatge o absència d’aquest.
· Al voltant del 25% són no verbals.
· La gramàtica i el vocabulari es troben limitats.
· No mostren interès en les relacions socials. No volen tenir amics.
· Els pares detecten problemes al voltant dels 18 mesos d’edat.
· No hi ha cap interès obsessiu d ‘ “alt nivell”.
· Desenvolupament físic normal.
SÍNDROME D’ASPERGER
· Quocient intel·lectual generalment per sobre del normal.
· El diagnòstic sol realitzar-se després dels 3 anys.
· El llenguatge es desenvolupa segons les fites esperats per a cada edat.
· Tots són verbals.
· La gramàtica i el vocabulari es troben per sobre de la mitjana.
· Presenten un interès general en les relacions socials. Desitgen tenir amics i es senten frustrats per les seves dificultats socials.
· Els pares detecten problemes al voltant dels dos anys i mig.
· Interessos obsessius d ‘ “alt nivell”.
· Malaptesa general.
Disfonies orgàniques
Existeixen diverses classificacions sobre les alteracions de la veu. De totes elles, podem destacar la classificació basada en un quadre etiològic, la qual divideix les alteracions en dos grans grups: les disfonies orgàniques i les disfonies funcionals.
Com ja hem esmentat en articles anteriors, les disfonies més freqüents són les anomenades “funcionals”, que es produeixen per un ús incorrecte o abusiu de la veu (parlar excessivament, cridar constantment, forçar la vocalització, etc.). Aquest tipus de disfonies no presenta alteració en els òrgans fonatoris, però, si no es corregeixen els comportaments vocals que han desencadenat la disfonia, aquesta pot fer-se crònica i apareixen llavors lesions en els òrgans de fonació, com poden ser nòduls i pòlips.
D’altra banda, podem trobar les anomenades disfonies orgàniques, en les quals es produeix una alteració de la veu com a conseqüència d’una lesió anatòmica en els òrgans de fonació.
Quins tipus de disfonies orgàniques hi ha?
En funció del moment d’aparició de la lesió, les disfonies orgàniques poden ser adquirides o congènites. Dins d’aquests dos tipus de disfonies, trobem diverses alteracions, entre les que destaquen
- DISFONIES ORGÀNIQUES ADQUIRIDES
- Nòduls: són els més freqüents i consisteixen en petites tumoracions benignes que creixen generalment en el terç mitjà o anterior de la vora de les dues cordes vocals, sent més freqüents en dones. En general, apareixen com a conseqüència d’un mal ús o abús vocal i el pacient sol referir dolor al coll, veu ronca, sensació de cos estrany a la gola, fatiga vocal, etc.
- Pòlips: són protuberàncies benignes que segueixen en freqüència als nòduls i són més freqüents en homes. Presenten una mida més gran que els nòduls i són unilaterals, també relacionats amb l’abús vocal o amb irritants externs o interns. Els pacients amb pòlips presenten una simptomatologia molt similar a la de nòduls.
- Edema de Reinke: és una inflamació generalitzada de la corda vocal, normalment bilateral, que està íntimament relacionada amb el consum de tabac. És més freqüent en dones, a les quals els genera una veu molt greu. La disfonia progressiva és el principal símptoma, seguit de estossec, tos recurrent i actitud vocal d’esforç.
- Hemorràgia de la corda vocal: com en qualsevol altra part del nostre cos, són vessaments de sang que s’assenten a la corda vocal, per trencament d’algun petit vas que hi circula. Sol ser conseqüència d’un sobreesforç agut o momentani (per exemple, un crit) i la corda es torna negra o vermella fort.
- Paràlisis laríngies: consisteixen en una alteració de la mobilitat de les cordes vocals a causa d’una supressió o disminució important de la seva funció motora, freqüentment per una intervenció quirúrgica a la zona del coll (per exemple, tiroides), traumatismes o després de processos catarrals. Donen lloc a una veu bufada molt poc eficaç i limitada. Les paràlisi més freqüents són les dels nervis recurrents.
- Granulomes: són lesions secundàries a intubacions prolongades, cirurgies laringotraqueals prèvies, reflux gastroesofàgic, etc. Depenent de la seva grandària, poden passar desapercebudes o generar una gran molèstia tant per respirar com per parlar.
- Laringitis: són processos inflamatoris de la laringe que solen estar associats a causes infeccioses essencialment virals. Cursen amb una disfonia d’evolució ràpida en 12-24 hores. En la majoria d’ocasions, es resol amb tractament mèdic i repòs vocal.
- DISFONIES ORGÀNIQUES CONGÈNITES:
- Quists: són petites “bosses” farcides de contingut mucós que es troben a l’interior de la corda vocal (sota la seva capa mucosa) i provoquen la deformitat de la corda vocal afectada. No sempre és una lesió arrodonida i blanquinosa, sinó que sovint s’adapta als plànols de la corda adquirint formes longitudinals, el que pot dificultar la seva identificació.
- Sulcus: són patologies congènites que semblen derivar dels quists intracordales, però buits, de manera que sembla haver-hi un “butxaca” a la corda vocal. En aquest cas, el pacient presenta una disfonia amb un timbre sord i apagat, al costat d’una fatiga vocal i impossibilitat per cantar.
- Sinequias: es tracta de membranes fines, de vegades translúcides, que si situen a la comissura anterior de la glotis (on les cordes vocals s’enganxen). En l’adult, es localitzen per sota de la comissura anterior. Les microsinequias no comprometen la mobilitat de les cordes vocals, però, solen ser un factor afavoridor del sobreesforç vocal, de manera que contribueixen i s’associen a la presència de nòduls vocals. Per aquesta raó, ha de sospitar-se una microsinequia davant l’existència de nòduls vocals que fracassen o recidiven precoçment després del tractament rehabilitador.
- Vergeture: és una lesió congènita a manera de “fissura”, situada en la vora lliure de la corda vocal. Pot ocupar tota l’extensió del plec vocal, amb menor profunditat que el sulcus.
Per obtenir més informació sobre les disfonies o alguna de les patologies que hem esmentat, no dubti en contactar amb nosaltres .
- Publicado en Disfonia
La música en el desenvolupament del llenguatge
La música té un gran poder en el desenvolupament dels infants. Quan estan adquirint els elements del llenguatge i desenvolupant les seves habilitats de comunicació, la música pot ser una eina que els motiva a millorar el seu vocabulari i aprendre a fer servir estructures noves.
Als nens els encanta la música i sovint volen escoltar les seves cançons preferides un cop i un altre. Tant el ritme, com la melodia, els moviments de les rimes i les cançons atreuen l’atenció dels més petits. A més, les rutines musicals són una de les millors formes de mantenir una interacció amb els nens en aquesta etapa.
Per als nens que tenen dificultats en el desenvolupament del llenguatge, la música suposa una via molt eficaç de connexió i comunicació, ja que converteixen l’aprenentatge del llenguatge en alguna cosa divertida que facilita la interacció.
Per què és important la música? Quins avantatges té l’ús de cançons?
- Tenen ritme: El ritme de les cançons és enganxós, el que facilita l’aprenentatge del llenguatge del seu fill mitjançant l’entonació i l’èmfasi correctes si s’acostuma a utilitzar cançons.
- Són repetitives: les cançons solen repetir la tornada una i altra vegada, el que facilita la memorització i permet l’aprenentatge de frases i dites. A més, quan s’està desenvolupant el llenguatge, la repetició ajuda a fixar els seus patrons de ritme i entonació.
- Segueixen una seqüència: les cançons “acumulatives” que es repeteixen i van afegint un element nou cada vegada són bones per practicar les seqüències temporals i també per exercitar la memòria mentre els nens van filant els elements per la relació lògica entre si.
- Expliquen una història: els nens escolten cançons que contenen històries enriquidores per al llenguatge, ja que els ajuda a imaginar diferents escenaris i personatges, ampliar vocabulari, internalitzar valors, etc.
Com podem utilitzar la música per afavorir el desenvolupament del llenguatge?
- Aprofitin la música per emprar-la en cada moment de la vida diària del nen, des d’una cançó alegre per cantar cada matí fins a una suau cançó de bressol a l’hora de dormir.
- No importa si vostès no tenen “sentit” musical, ja que al seu fill no li preocuparà que cantin bé o malament. Per a ell, la música és un mitjà de diversió i de connexió amb vostès. No hi ha regles sobre com s’ha de cantar o sobre quines cançons cantar. Per exemple, poden cantar cançons que els cantaven els seus pares, cançons dels seus dibuixos preferits, etc.
- Seleccioneu diferents tipus de música, no només les cançons infantils, sinó també la música popular, clàssica, etc. S’han d’assegurar que les cançons que trien es poden cantar amb un ritme més pausat. Així, el nen podrà escoltar perfectament la lletra de les cançons i fins i tot participar en la cançó.
- Potser li agradin al nen les joguines que toquen alguna melodia en encendre o donar-los corda. Però, probablement, el que més li diverteixi sigui tocar la seva pròpia música amb instruments que vostès facin a partir d’objectes de la casa. Poden utilitzar caixes o olles com tambors i coberts com escuradents de tambor, fer maraques tirant arròs en recipients tancats, etc. Recordin que han de fer un també per a vostès, de manera que puguin fer música junts.
- Intentin afegir moviment a les activitats i rutines diàries per treballar el ritme de les cançons. Per exemple, poden cantar una cançó mentre marxen per la casa junts o piquen de mans.
- Quan cantin cançons durant el dia, assegurin-se de repetir les cançons de la mateixa manera, utilitzant el mateix ritme, velocitat, entonació, etc. perquè el nen aprengui bé la cançó. Això passa de la mateixa manera amb les frases quotidianes.
- Els ajuts visuals li mostren al nen el que volen dir les paraules. Per exemple, l’ús de gestos per a descriure les accions ajuda al nen a comprendre el significat de l’oració (en la cançó d ‘ “Un elefant es balancejava …” poden fer el gest de balanceig).
- Publicado en Llenguatge